Sí, ja ho sabem, Internet ho va canviar tot. El volum d’informació que se suposa que hem de controlar no es pot assumir. La quantitat de mails que rebem sobre exposicions, conferències, cursos i tota mena de propostes artístiques supera, i de molt, el temps que dedicàvem fa no tant al correu electrònic. I amb les xarxes socials passa el mateix multiplicat per molt. El temps per simplement apropar-se a la informació s’està convertint en bastant més que la suposada jornada laboral. Però no passa res, que ens encanta estar connectats estiguem on estiguem i a l’hora que sigui, oi?
Informació, tones digitals d’informació, i el que no està tan clar és que tinguem temps per pair-la i, potser més important, analitzar-la críticament. Tot indica que cada vegada renunciarem a més informació, esborrarem més mails sense llegir el contingut i que, a gran velocitat ens estem acostant, una altra vegada, a un sistema on la legitimitat dels emissors és tant o més important que el missatge en sí. Internet era una possibilitat per a usuaris actius, per trencar amb dinàmiques tradicionals d’emissor i receptor, però ja és una evidència que alguna cosa no va funcionar. O sí, que tenir la capacitat de definir allò que és informació és la porta per tal que després la crítica es trobi dins d’unes coordenades específiques.
A A*DESK seguim creient no tant en la informació com en l’opinió i els continguts, seguim pensant que la producció crítica és un deure que hem de conrear. Les formes canviaran, però seguirem amb la voluntat de dir, d’opinar, de treballar amb el pensament crític i de tenir la capacitat de redefinir des del text, des de la imatge o la forma que calgui en cada moment. És també una qüestió de ritmes.
En aquest número d’A*Magazine omplim lnternet amb nous textos. Montse Badia s’apropa a l’exposició de Xavier Le Roy a la Fundació Tàpies, Joan Canela analitza la primera exposició del cicle Constel·lacions Familiars a l’Espai2 de Terrassa i Verónica Escobar contraposa "Pantalla Global" al CCCB i "Mòbil-U" a Arts Santa Mònica.
Molts artistes es proposen explorar els límits del museu, qüestionar la institució o redefinir la pràctica artística. Però, sovint, no és des de les grans visions, sinó des de la simplicitat com es poden posar en dubte totes les categories que a priori semblen inamovibles. Xavier Le Roy a la Fundació Tàpies s’acosta a diverses preguntes clau sobre l’experiència artística.
Lúa Coderch s’apropa a un passat i a uns records familiars que, sense informació paral·lela, van perdent la seva capacitat com a referència. Ideologies, llocs, secrets i emocions queden coberts per una pàtina d’incertesa.
Dues exposicions sobre la pantalla a la mateixa ciutat però en institucions diferents, signifiquen una oportunitat per reflexionar sobre com plasmar l’empremta de la tecnologia dins d’un centre d’art. La comparació és temptadora, i més encara si analitzem el valor del discurs i la seva perillosa aproximació a l’apologia propagandística.
