Encara que a diversos intel·lectuals i agents culturals de viatges internacionals per donar xerrades aquí i allà els molesti, estem davant d’un nou moviment, estem davant l’aparició d’una manera d’actuació política que no té precedents. Un moviment cada cop més massiu i global on les demandes no són clares i transparents sinó que són complexes, s’amaguen i es mouen des d’allò més pràctic a allò més simbòlic. Un moviment que defuig de les formes preestablertes i marcades pels media. Que no hi hagi líders amb nom i cognom és haver entès com va la màquina: aniran a buscar el qui per desacreditar el què, així que millor no tinguin qui i a veure què passa.
Places ocupades a diverses ciutats i continents, ponts que aconsegueixen tancar-se, manifestacions davant de les borses, intents d’aturar desnonaments. I també maneres d’organització cel·lular, grups de treball, sistemes horitzontals, lectures crítiques, voluntat de redefinició ... ai ai ai, que ens estem acostant al llenguatge que s’utilitza en l’art!
I els museus? No s’ocupen els museus? Potser no són directament l’enemic, però qui sap si podrien ser un aliat... de moment, és com si des de l’art s’observés la situació com si no passés massa, com si tot fos quelcom que no va amb nosaltres. I la cosa va augmentant. Encara que, fa res, ha passat un fet molt estrany: una inauguració d’una biennal va ser el lloc per a un atemptat terrorista. A la Biennal de Göteborg va tocar desallotjar la festa de la inauguració ja que hi havia una amenaça real de terrorisme. Quatre detinguts i una sensació de no entendre massa el que significa ser un target.
En aquest número d’A*Magazine publiquem tres nous textos crítics. Haizea Barcenilla analitza les desigualtats brutals de gènere que segueixen en la política d’adquisició d’obra per part de les institucions, Eduardo Pérez Soler barreja termes com multitud, tecnologia i museu, i Paloma Checa s’acosta a l’última pel·lícula de Miranda July.
Igualtat? És l’art un context on tot és possible? Som molt molt tolerants i els més avançats? Centrar-se en un lloc específic i en una situació en concret ens pot demostrar que no, que encara falta un llarg camí a recórrer per superar desigualtats històriques, assumpcions de poder que no es discuteixen i maneres de fer que són la mateixa història. Un cas? dones i art basc, o allò de la lliga de segona divisió.
Comunitats de desenvolupadors que posen a punt projectes de programari lliure decisius per a l’avanç de la informàtica i Internet; grups de científics que treballen en xarxa per a crear bases de dades públiques sobre informació genètica del món; legions de redactors i editors que elaboren enormes compendis de saber enciclopèdic accessibles de manera lliure i gratuïta des de qualsevol terminal connectat a la web; moviments ciutadans que s’organitzen de forma espontània per enderrocar governs dictatorials o per exigir una transparència política en els Estats democràtics. Aquests són només alguns exemples d’un dels fenòmens més notables dels últims anys: el sorgiment de nombroses xarxes auto organitzades que utilitzen les noves tecnologies digitals per establir relacions de col·laboració.
Miranda July estrena el seu segon llarg de ficció. Una comèdia romàntica descrita com la història del que li passa a una parella una vegada que decideix adoptar un gatet. Però, de fet, The future és una pel·lícula sobre l’espai. Miranda July, escriptora, actriu, directora, artista i tot un seguit d’etiquetes que provoquen un fàcil enllaç amb el renaixement quan potser és que estem davant d’un plantejament propi dels temps d’Internet.
