Barcelona és una ciutat mediterrània amb un clima suau. Els agostos són humits i calorosos. Tot i que ja no tothom pot agafar-se vacances tot el mes, encara estem en un país que tanca durant l’agost. I descansa. I prepara l’entrada per a la nova temporada. Aquest any molts estaran estirats a la platja o en una terrassa a la muntanya amb els deures fets. O almenys pensats. Així ho esperem. Ja que resulta que tanquem l’any amb tot per fer: Què passarà amb el Canòdrom? I amb la Capella? I amb la Virreina? Seguirà Arts Santa Mònica? Què passarà amb el CCCB? I amb el Macba? El conseller de cultura de Catalunya, Ferran Mascarell, va anunciar a principis de juliol que faria canvis, que pensaria en com organitzar tot el context. I Jaume Ciurana, tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Barcelona, en una entrevista a El País i La Vanguardia posava al Macba al centre de totes les decisions. Tant Ciurana com Mascarell semblen estar d’acord en que el museu marqui el discurs institucional a la ciutat, que sigui gran. El cas és que Barcelona no pot seguir en stand-by. Fa unes setmanes publicàvem una carta de l’associació de galeries independents de Catalunya (GIC) que de manera molt encertada denunciava el bloqueig de la situació. Sí, tenien raó, una generació de comissaris, crítics i artistes corre en perill de no trobar sortides, de no poder desenvolupar projectes. Altres tampoc ho tenen fàcil. Sigui el que sigui, s’ha de prémer el "ON" d’una vegada.
De moment, per passar l’agost, us deixem amb quatre articles. Un de Pilar Bonet que repassa l’exposició "La qüestió del paradigma" a la Panera de Lleida, Maite Garbayo Maeztu tracta l’exposició d’Àngels Ribé al Macba de Barcelona. D’altra banda, Syd Krochmalny ens parla de les complexitats de la política nord-americana a través de l’obra "Do You Have Time?" De Judi Werthein amb Tomás Espina a Aldrich Contemporary Art Museum de Connecticut i Marina Vives reflexiona sobre el fet que els estats-nació segueixin sent tant presents a la Biennal de Venècia.
Amb totes les dificultats i perills que amaga un projecte curatorial sobre el difús panorama de l’art emergent a Catalunya, l’exposició que Manuel Segade presenta a La Panera de Lleida és un exercici cartogràfic singular obert a lectures i aportacions. Ni acta notarial ni edició promocional, la mostra és un apunt crític que permet seguir pensant en la qüestió del paradigma
Lentament, el MACBA està realitzant una revisió del treball d’artistes lligats al que s’ha anomenat el conceptual català. Arriba el torn d’Àngels Ribé. Una artista envoltada d’una certa aura mítica pel desconeixement sobre el seu treball. De nou, la revisió de les pràctiques artístiques dels setanta sembla necessària, per la seva actualitat i pel fet que permeten establir paral·lelismes entre artistes de diferents latituds.
"Do you have time?" donava veu a aquells que habitualment no la tenen. Segregats als carrers i sobrepassats per les condicions del capitalisme en la seva darrera etapa, no acostumen a entrar als museus o, simplement, a opinar. David Kleinman, un homeless, relata una visió pròpia de la història dels Estats Units. Una revisió que ràpidament és catalogada com a marxista. Més encara pel fet de provenir d’una artista argentina que s’atreveix a parlar sobre els Estats Units.
En la distribució per països de part de l’espai expositiu a la Bienal de Venècia es troba l’origen d’una reflexió política sobre la mítica bienal. El títol aglutinador d’aquesta edició també convida a la reflexió: Quines "nations" són les que s’il.luminen en aquesta Biennale?
