Dins de la programació de Photoespaña 2012 s’ha decidit tornar a estar atents a Warhol. Considerat no en va com un dels artistes més importants del s.XX, no ha arribat encara el moment en què tornar a mirar-lo deixi de ser pertinent. Un programa doble, amb exposició al Teatre Fernán Gómez i cicle de projeccions al Cinema Doré. En el segon (comissariat per Douglas Crimp) es poden veure algunes de les pel·lícules produïdes per l’artista establert a Nova York. A la primera (a càrrec de Catherine Zuromskis), un repàs del que va ser la Factory, aquest taller d’artista que ens ha deixat, per sobre de tota la resta, la valuosa relíquia que és l’acció de manifestar, amb orgull, la importancia d’allò afectiu com a suport dels universos de definició de l’art.

La mostra “De la Factory al mundo. Fotografía y la comunidad de Warhol” fa honor a la personalitat ampliada que va generar aquest espai, que transcendeix el lideratge del seu fundador. A més del seu treball es presenten obres d’artistes que van participar del fenòmen Factory, com Billy Nawe, Christopher Makos, Brigid Berlin, Cecil Beaton, Jonas Mekas, Richard Avedon o Stephen Shore.

Però en pensar en aquesta personalitat multitudinària, no exclusiva d’aquest lloc concret, sinó gairebé col·lateral a tots aquells espais definits i gestionats per artistes, es forma en la ment la correspondència amb aquesta manera de fer fotografia que són, precisament, les Polaroids de Warhol. Què han acabat sent, si no índex del tipus de matèria sobre la qual es va configurar la Factory, aquestes afinitats humanes entre signes més o menys reconeixibles d’un cert univers cultural?

Cada vegada que veig les Polaroids de Warhol em sorprèn el poc llunyanes en el temps que semblen ser. I és que encara té sentit preguntar-se com envelleixen aquests retrats fets fa trenta anys. Aquestes imatges no es pensen -encara- històricament, no perquè no es vulgui, sinó perquè allò històric no es troba en la seva constitució.

Andy Warhol va fer més de 30.000 Polaroids des de 1970 a 1987, any de la seva mort. Algunes de les fotos ens són a tots familiars, però la majoria no han estat exposades encara al públic. Pensem que ens són familiars per diverses raons. La primera, sens dubte, és la freqüència amb què hem estat exposats a elles. Des que l’any 2007, celebrant el XX aniversari de la mort de l’artista, la Warhol Foundation decideix fer donacions massives de l’arxiu a institucions d’ensenyament i exhibició d’art contemporani, aquestes han estat exposades i passejades fins a l´avorriment. D’acord amb la política d’autopromoció de l’artista, la fundació que porta el nom de Warhol va aconseguir, així, disseminar el seu treball, donant lloc a infinits índexs de l’arxiu mare.

Les Polaroids de Warhol també ens són familiars perquè allò que mostren ens és familiar. La familiaritat del seu contingut radica en que els retratats, molts d’ells rostres que es reconeixen, són maquillats i disfressats i convertits, per tant, en qualsevol. Simplificats i universalitzats, en la seva raresa particular, no poden ser altra cosa que nostres. Aplanats i blanquejats per poder després ser usats en serigrafies, tots ells participen d’una essència comuna al marc en què s’emplacen. I és que no es deixa de reconèixer-hi la densitat d’una determinada immaterialitat. Quanta càrrega té i què real és allò superflu d’aquestes fotografies. Però, sobretot, allò real i allò superflu de l’experiència que se’ls pressuposa: la de sortir de festa, la de transvestir-se, maquillar-se i posar-se davant una càmera tan poc seriosa com una Polaroid. La seva lleugeresa és la de l’inventari de fenòmens volàtils que registren.

Les Polaroids de Warhol, qualsevol d’elles, moltes en conjunt, com més millor, són en tant que mostren la necessitat de treballar junts. Són sempre en un present que comença en els setanta i encara continua avui, a la seva manera. I en part, una de les petites proves que avui continua aquest present és que, d’alguna manera, reconeixem aquestes imatges com a les nostres petjades. Són així, i sabem que així són i que podrien ser d’una altra manera. Però no ho són. Són en sí actes que posen en imatge parts de la vida en excés. És la imatge en sí i el flash li fa justícia. Es fixa en instantània aquesta energia de més que la disfressa de cada actor porta amb ell. Aquestes imatges funcionen com a registre de dinàmiques professionals construïdes sobre els vectors de l’amistat.

I és que potser sí, potser Barthes tingués raó en la seva defensa de la força que té allò emotiu per crear vincle amb les imatges. I la naturalitat, per crítics que ens posem, de vegades ens segueix calentant. Per que quan anem, com ara, a veure el repertori de coses que ocorrien en un espai del midtown novaiorquès, veiem alguna cosa més que imatges.

I potser, en efecte, en un temps com el d’avui, sigui precisament el valor de la volatilitat de les emocions l’únic que pot establir llaços amb algunes de les imatges que saturen el nostre univers. I potser la naturalitat amb la que està inscrita en una obra allò que desencadena un llaç emocional sigui el que fa que en el marc de la contemporaneïtat alguna cosa es converteixi en clàssic.