CASCATENG
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)
ELOI PUIG

Eloi Puig es de Barcelona y trabaja como profesor en la Facultad de Bellas Artes de la misma ciudad. Narrativas y metanarrativas, lenguaje y código, traducción y construcción, son algunos de los binomios de los que le interesa hablar en su trabajo artístico. Últimamente planea y desarrolla proyectos colaborativos interdisciplinares entorno a la revisión del Arte Concreto.

18 juliol 2016

El vell format GIF original de 1987 ha anat superant tendències, usos i innovacions tecnològiques fins al dia d’avui, en el què la xarxa ens inunda amb infinits repositoris d’aquest tipus d’imatges, però hem de recordar com ja des dels mateixos orígens del desenvolupament de la imatge digital, aquesta se’ns oferia a través d’imatges de baixa resolució per ser encara una tecnologia molt incipient. Aquest format d’arxiu d’imatges bastardes va crear un llenguatge subestàndard que ha estat i fins i tot generat grups nostàlgics del 8-bits [1], seguidors de Chiptunes, i altres col·lectius nerd. Es poden trobar multitud de festivals que congreguen nombrosos seguidors de tota aquesta via low-tech [2].

De la mateixa manera que aquest recurs estètic pixèlic d’eterns bucles ha romàs, també ha anat generant altres subproductes low-tech com els Glitch. Exercitant l’heterotopisme (això de descriure llocs i espais que funcionen de forma no hegemònica [3]) trobem una interessant connexió: L’ús de les imatges amb pèrdua de matèria és fàcilment associable a una manera de relacionar-se amb la tecnologia, una posició ètica, estètica i ideològica, tal com indica David Casacuberta a "El LowTech Hispano” [4]: Podríem dir que el low-tech, en el fons, és un estat mental. No cal que tot l’equip amb el qual treballem l’haguem tret de les escombraries. És més la forma en què ens relacionem estètica i ideològicament amb la tecnologia.

Una conseqüència directa de la manipulació de les imatges digitals pot derivar en un error de sistema: si malmetem físicament un suport informàtic, o forcem un programa a processar informació molt diferent a la que hauria, obtenim resultats sorprenentment inesperats. Una ràpida consulta de tumblr mitjançant el tag "glitch" ens endinsa al submón d’imatges GIF en moviment ordenadament caòtiques, deixalles de qualitat texturil, imatges esquinçades d’actors, qualitats múltiples d’interferències, referències al passat, a l’estètica del vídeo-joc en 8 bits, i mostres del propi efecte de pixelació.

Des de que la tecnologia ja és assequible per a la gran majoria, podem tenir fàcilment un equip amb el qual produir un projecte audiovisual d’alta qualitat. Alhora, el panorama del software corre la mateixa sort i una gran xarxa de cursos presencials i on-line estan a la nostra disposició sense grans desemborsaments. La imatge i la seva producció estan a l’ordre del dia i, per aquest mateix motiu, la seva manipulació no tindrà cap sentit si no definim què és el que volem dir amb ella. Ja no ens importa tant l’ús i la seva manipulació sinó el discurs amb què vestim a la imatge.

Antoni Muntadas explicava de manera eloqüent l’any 2012 (entrevistat TVE, Metròpolis): Un projecte defineix el mitjà que utilitza, mai començo un projecte sabent el mitjà que utilitzaré [5]. Anteposar la selecció de la tecnologia a utilitzar en un projecte artístic sembla no ser el seu mètode. Aquestes paraules de Muntadas són realment vàlides per poder donar context al món de les imatges GIF.

Conscients que les propostes artístiques conviuen en una realitat d’imatges low-res, ens adonem que aquest ordre que marca la tasca de Muntadas perd el seu original sentit; la producció de la imatge no és innocent. Per això, ja no ens és igual iniciar un treball seleccionant la seva tecnologia o no. Els productes GIF, com la majoria de les tecnologies actuals, determinen els discursos de l’art. Podríem afirmar que el producte i la manera en què digerim les imatges està en continu moviment i evolució. A l’actualitat, els GIF són succedanis que viatgen amb gran rapidesa i intensitat al mar de la realitat datificada.

Els GIF són animacions o accions sempre breus, en constant repetició, sense importar la qualitat del tall que li pugui dotar una simulació d’un moviment continu. Interessa l’anodí com a valor absolut, concentrar la mirada en l’anecdòtic. Tot això és un clar exemple del Groys explica sobre l’escassetat de temps a l’article “L’universalisme feble”: El nostre present no és una època postmoderna sinó ultramoderna, perquè és l’època en què l’escassetat de temps, la manca de temps, es torna cada vegada més òbvia. Ho sabem perquè tothom està ocupat; avui ningú té temps.

http://giphy.com/, el major portal d’arxius GIF, Facebook, Twitter, tumblr, flickr... són fonts inesgotables de recursos GIF, grans abocadors en què tot desapareix i mai aconsegueix arribar al nivell d’atenció pública que un esperava obtenir [6]. Cadascuna d’aquestes xarxes funcionen generalment com a mitjans per a conservar el passat, presentant aquest passat com present, un present que existeix des del seu caràcter decadent i en constant desaparició.

Tal i com comentava la Manuela Padrón Nicolau a l’article de la setmana passada, quan Kenneth Goldsmith fa referència a la poesia concreta reivindicant la seva vigència i mostrant com Internet li ha tornat una segona vida, l’autor esmenta la realimentació de tots els seus postulats a través de l’ús de la pantalla. Aquest és l’espai en el que aquest petit i oblidat moviment conviu, una interfície gràfica de recursos tipogràfics, un ambient dinàmic d’espai i temps, amb traços nets, fons lumínics, etc, tot sota el paraigua de la precarietat GIF. La pantalla li atorga un acostament breument epidèrmic, en què la poesia concreta és percebuda des d’una perspectiva molt reduccionista, pròpia de la nostra cultura Power Point [7].

Assistim doncs a un panorama en què apareixem sumits en una gran contradicció: davant els progressos tecnològics en relació a la definició de la imatge, els nostres ulls exigents s’han acostumat a tota mena d’elles, hem arribat a ser capaços de completar tot allò que les imatges pobres ometen i obliden mentre es desplacen. Arribem a gaudir-les i sabem sentir-nos còmodes amb elles, valorant el contingut per sobre de la tècnica.

[1] Microprocessadors ampliament usats en computadores domèstiques i video-consoles dels 70 y 80.

[2] Blip Festival (New York), Superbyte (Manchester), Nerdapalooza (Orlando), Europe in 8 bits (diferents ciutats europees), LoveBytes (sheffield), etc...

[3] La heterotopia es un concepte elaborat per Michel Foucault.

[4] http://www.ub.edu/imarte/investigac...

[5] http://www.rtve.es/alacarta/videos/...

[6] Ibíd. Pág. 134

[7] Recurs majoritàriament usat per comunicar-se per una part de la població de la tercera edat i que entra en contacte amb el món virtual d’internet. Especialment rellevant és el llibre de Franck Frommer (2011), “El pensamiento PowerPoint: Ensayo sobre un programa que nos vuelve estúpidos”. Península, Barcelona.


moderació a priori

Aquest fòrum és moderat a priori: la seva contribució no es mostrarà fins que no hagi estat validada per l'administrador del lloc.

Un missatge, un commentari?
  • (Per crear paràgrafs, deixeu simplement unes línies buides.)


A*DESK | contact@a-desk.org