CASCATENG
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)
JUANJO SANTOS
www.juanjosantos.com

Con la misión de seguir mejorando en la escritura de la crítica de arte, lo demás es disfrutar y aprender a través de las propuestas contemporáneas, elaborando otras estrategias de relación, ya sea como colaborador de revistas, editor de una, curador o conferenciante. Como crítico de arte mochilero ha compartido momentos con artistas de Centroamérica, México o Chile. Y la lista aumentará. Combatiendo el arte interesado, aplaudiendo el arte interesante.

27 abril 2015

Març, 2006. Un inspector d’obra troba una estranya caixa sota el pont de Brooklyn. Escrit sobre ella: "Per utilitzar només després d’atac enemic". Data: "1957". La caixa es porta a un laboratori, on es determina que és una càpsula del temps. Un dispositiu en el qual s’introdueixen objectes, documents, llavors, etc., creat en el passat perquè sigui obert al futur. En aquest cas, projectat durant la paranoica època de la Guerra Freda per ser desempaquetat en cas d’atac nuclear. Els experts obren aquesta caixa. Un paquet. El desemboliquen. Aproximadament 352.000 galetes salades. Una sensació agredolça recorre el cos dels experts. Més agra que dolça. Diversos projectes artístics es basen, des de fa cert temps, en la idea de la càpsula de temps per reflexionar sobre, més que del futur, del present. Obres d’art pensades per ser vistes pels espectadors del demà. La idea de l’artista que no treballa pressionat pel mercat, per les modes, ni tan sols per l’espectador coetani, arriba aquí una nova dimensió. Concretament, la quarta.

Recentment l’artista Isabel Marcos, al Centro de Arte Dos de Mayo va proposar Un futur així explicat. A través d’una guia del futur, Zhora Burgue (interpretada per Isabel Burguete) mostrava als espectadors una sèrie d’objectes que li servien per interpretar els esdeveniments ocorreguts a Móstoles, on hi ha el CA2M, des del 2015 fins al 2025. Guerres mundials, conseqüències del canvi climàtic, revoltes... explicat a través de pedres, fulles o bancs. Humor, reflexió i futur en un mateix projecte artístic.

No sabem si Marc coneixia les Time capsules llançades per Andy Warhol, (de les que, com les d’Ant Farm ja es va parlar fa un temps a A*DESK). Warhol va començar a guardar coses l’any 1974. Va crear 612 càpsules del temps. L’artista va escriure sobre elles en el seu diari: "Algun dia les vendré per 4.000 o 5.000 dòlars cada una. Abans pensava que en cobraria 100, però ara crec que aquest és el meu nou preu". Warhol va morir el 1987, i les seves caixes van ser obertes l’any 1994, amb informació sobre la seva vida quotidiana. Què esperàveu d’un artista egocèntric, galetes salades?

La idea d’Iván Argote i Pauline Bastard és més participativa. El 2013 van dissenyar la Munich Time Capsule, que va recol·lectar missatges, documents i desitjos dels ciutadans de Munic per ser custodiats durant 100 anys i desvetllats al 2113 (hi ha una petició perquè s’exposi en aquesta data a la mateixa ciutat). El continent roman ocult dins d’una roca buida, que vam poder veure exhibida en l’exposició col·lectiva comissariada per Sonia Fernández Pan El futur no espera (a La Capella, Barcelona, 2014). Encara es poden enviar missatges.

Un any després d’això que no veurem, perquè estarem morts (jo segur), es podran llegir els llibres de La biblioteca del futur a Oslo, impulsada per l’artista escocesa Katie Paterson. Cada any convida a un escriptor a enviar un manuscrit original que serà llegit al 2114. Entre d’altres, ja ha enviat el seu text Margaret Atwood. La biblioteca que els acollirà estarà a punt el 2018, i els arbres que proveiran de fulles als volums ja han estat plantats. Llibres escrits per a gent que encara no ha nascut.

Un altre parell de projectes, més modestos, si que estan pensats per poder ser descoberts en vida. El primer es troba al Centre-Museu Artium, en què els ciutadans de Vitòria van allotjar el que van voler dins d’una càpsula del temps que serà revelada el maig del 2022. A Xile també es va fer una experiència "in progress", que finalitzarà el 2022. L’espai Local, de Santiago de Xile, va convocar per a una exposició a vuit artistes joves, que van signar, juntament amb els propietaris de Local, un contracte pel qual es comprometien a tornar a exposar junts al citat 2022. Una experiència que ironitza amb el concepte d’"artista emergent", dels contractes de les galeries comercials i del circuit artístic xilè. Qui sap si a la següent dècada els vuit artistes són vuit "Alfredos Jaar".

Esperem que aquest projecte no surti tan fluix com la Càpsula del temps que va organitzar el col·lectiu Agencia de Viaje amb motiu de l’Exposició Universal Sevilla 92. Es convidava a la gent a donar objectes i missatges per al futur, incrustant-los en una mena de riu de lava petrificada que, fins i tot veient-ne només les imatges, transmet mala olor. Com a curiositat, aquesta obra va ser prèviament censurada a la ciutat que l’anava a acollir en un principi, Còrdova, per embolics polítics (no per la seva lletjor).

Per fer aquesta nyap, millor "faci-ho vostè mateix!". Hi ha webs en què s’explica, de forma senzilla, com elaborar la teva pròpia càpsula del temps. Perquè la vegin els teus néts, perquè sigui usada després d’un atac enemic, o perquè els humans del futur descobreixin les coses que als humans del passat els preocupaven en el seu present. Et trobaràs davant d’una estranya sensació; per què deixar records al futur?

Analitzant els exemples exposats, poden entreveure’s diverses motivacions; des d’un egocentrisme atemporal (Andy Warhol), un gest d’alerta sobre problemes ecològics, polítics i socials (Isabel Marcos), la paranoia de la Guerra Freda, una reflexió sobre la "carrera de l’artista" (Local) o un impuls experimental, juganer, que fins i tot frega l’absurd (Argote i Bastard, Paterson).

La reflexió amplia les seves possibilitats: per a qui treballa l’artista i com això modifica la seva manera d’abordar el treball? Més interessant que mai; l’art és avui una eina interactiva que necessita de l’espectador, l’artista viu del feedback. Roman latent la teoria exposada per Boris Groys (Política de la immortalitat, Ed. Katz, 2008), i el canvi de paradigma del creador, que ja no especula amb el "llegar una obra per a la posteritat" sinó que naufraga en un "Sempre/encara" (per recordar l’exposició Everstill comissariada per Hans Ulrich Obrist a la Casa-Museu de Lorca a Granada el 2007). En un present en el qual "Tot passa ara" (Present Shock. When everything happens now, Douglas Rushkoff, Ed. Current, 2013) continuem la indagació del “per a què serveix l’art”. Potser quan s’obri la caixa, en un futur proper, o llunyà, s’entendran millor les motivacions.


moderació a priori

Aquest fòrum és moderat a priori: la seva contribució no es mostrarà fins que no hagi estat validada per l'administrador del lloc.

Un missatge, un commentari?
  • (Per crear paràgrafs, deixeu simplement unes línies buides.)


A*DESK | contact@a-desk.org