CASCATENG
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)
ANNA DOT

Anna Dot va néixer un diumenge d’abril. És de Torelló i treballa entre dos móns que no pot percebre per separat: el de la producció artística i el de la reflexió sobre els contextos artístics per mitjà de l’escriptura.

27 octubre 2014

A la plaça Conde de Rodezno de Pamplona hi ha un edifici immens dedicat a “los caídos”. Pertanyia a l’Església fins que fa pocs anys va ser donat a l’Ajuntament de Pamplona, que va reaccionar fent, principalment, dues coses: convertir la nau central de l’edifici en una sala d’exposicions; i tapar la simbologia franquista que, segons m’han dit, hi ha a la façana amb uns plafons de la mateixa tonalitat que la pedra de la construcció. Aquí s’acull actualment l’exposició “Las consecuencias del mapa”, una part del programa MAPAMUNDISTAS 2014, comissariat per Alexandra Baurès i en la que participen els artistes Benoît Broisat, Amaia Gracia Azqueta, Mateo Mate, Kate McLean i Eriz Moreno Aranguren.

De la mateixa manera que jo no he vist els símbols franquistes de Conde de Rodezno, Broisat no ha vist mai la Place Franz Liszt, de París. Afirma que s’esforça en no passar-hi mai, en evitar veure-la. Des de fa un temps l’artista viu a la capital francesa, no pas gaire lluny d’aquesta plaça. Si de vegades es desplaça amb taxi o bus per la ciutat i sospita que passarà per aquest punt, Broisat ajup el cap, tanca els ulls. No l’ha vist mai però la recorda. Sap que hi ha una catedral, li consta que hi ha comerços, un pàrquing subterrani i habitatges. Des de 2001 també es relaciona amb un gran nombre de veïns de la Place Franz Liszt. Són ells els que li descriuen el lloc, donant-li tota mena de detalls: des de la sensació de por que una veïna sent quan és de nit i la façana de la catedral s’il·lumina, fins a la forma de la plaça o el tipus d’arbres que s’hi troben. Amb aquesta informació l’artista treballa en maquetes, dibuixos i construccions digitals que corregeix, precisa i amplia segons allò que els veïns li expliquen.

Entenc que per a Broisat, la Place Franz Liszt és una realitat virtual: existeix com li han explicat, en té una imatge mental i fins i tot pot comentar algunes transformacions que ha patit aquest espai al llarg dels 13 anys que fa que hi treballa. Les descripcions textuals dels veïns i les maquetes i imatges de Broisat són el material que es mostra a l’exposició, fent que l’espectadora que tampoc coneix la Place Franz Liszt pugui fer-se una idea de com diuen que és, i compartir amb Broisat una realitat virtual. Crec que jo tampoc he vist mai aquesta plaça però ara també la recordo. La percepció d’aquesta realitat virtual esdevé una experiència col·lectiva. I què té d’interessant això? No és el mateix que succeeix quan llegim una novel·la? O és que no ens trobem de sobte compartint una realitat virtual amb el conjunt d’altres lectors d’aquesta mateixa obra? Segurament sí i segurament se’ns poden acudir altres casos en els que aquest fet ocorre perquè forma part de la nostra quotidianitat. La qüestió problemàtica que entenc que el discurs comissarial introdueix aquí és, doncs, la relació d’aquest fenomen amb un element tan complex com és el territori.

"Las consecuencias del mapa" sembla preguntar-se per la virtualitat del territori. El simple fet de plantejar aquesta possibilitat (és a dir: que existeixi una característica virtual del territori) suposa posar en quarantena alguns conceptes a partir dels quals construïm una noció de territori. En aquest sentit, el projecte de Broisat a la Place Franz Liszt apunta a unes certes friccions entre allò real i allò fictici. L’artista s’obliga a mantenir aquesta plaça com una realitat que existeix perquè ell hi creu, però ¿què passarà el dia que Broisat dubti de l’existència d’aquest espai? L’estarà convertint en una ficció? Les descripcions dels veïns que col·laboren amb Broisat no són pas gaire diferents dels mapes: totes dues coses són representacions de llocs.

De la mateixa manera que jo podria no creure’m que a la façana de l’edifici de Conde de Rodezno hi ha símbols franquistes i Broisat podria perdre la fe en l’existència de la Place Franz Liszt, un dia podríem referir-nos a les línies que en els mapes polítics representen fronteres com a ficcions. De fet, el treball de Gracia Azqueta i el de Moreno Aranguren donen visibilitat a una mena de caràcter fantasmagòric de determinades zones frontereres. Per la seva banda, Gracia Azqueta es va enfilar Pirineus amunt i va plantar la tenda sobre un mur de pedres que marca la frontera franco-espanyola. La neu l’havia cobert; en deixava veure sols algunes puntes que sobresortien i alhora permetia que la tenda de l’artista pogués mantenir-se literalment entremig de dos països. Sembla que en aquesta situació desapareix qualsevol marca que ens hauria de fer saber que estem davant d’una separació entre dues bandes, no? Podríem passar-hi caminant i ni adonar-nos-en.

Bé, això podríem fer-ho en el context concret en el que Gracia Azqueta se situa però és evident, per desgràcia, que ben diferent seria, si fóssim marroquins i intentéssim entrar a Espanya per Melilla. Probablement també ens semblaria paradoxal, si féssim com Moreno Aranguren, ens n’anéssim a Yerevan, Armènia, i descobríssim que, tot i que els seus habitants es troben a 40km del mont Ararat (un lloc històricament armeni però que pertany a Turquia des del 1922), n’han de recórrer 520 per arribar-hi, només perquè resulta que un dia algú va decidir tancar les fronteres entre Turquia i l’Azerbaidjan. Moreno Aranguren presenta amb el seu treball una sèrie d’imatges de l’Ararat vist des del mateix punt d’Armènia que mostren com de vegades la boira amaga la muntanya i d’altres vegades, en dies assolellats, la seva silueta retalla acuradament el cel serè fent evident la seva proximitat.

Què passaria si deixéssim de creure en el mapa? Quines conseqüències tindria un escepticisme així? Potser aquestes situacions resultarien encara més absurdes. Si perdéssim la fe en els discursos hegemònics que es troben representats en forma d’imatge del territori, segurament la manera com les persones ens relacionaríem amb l’entorn i entre nosaltres seria completament diferent. Potser podríem organitzar l’espai seguint criteris sensorials, com per exemple l’olfacte, tal com proposa McLean amb els seus "Smellmaps". Potser la paraula territori, tal com l’hem entès fins ara, cauria en desús i les banderes que Mate ha fet amb retalls d’estovalles serien tan sols això: estovalles.


moderació a priori

Aquest fòrum és moderat a priori: la seva contribució no es mostrarà fins que no hagi estat validada per l'administrador del lloc.

Un missatge, un commentari?
  • (Per crear paràgrafs, deixeu simplement unes línies buides.)

Amaia Gracia Azqueta
Benoît Broisat
Pamplona
!!empty
!!empty
!!empty

A*DESK | contact@a-desk.org