CASCATENG
"A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John Le Carré)
ALEXANDRA LAUDO

A l’Alexandra Laudo li agrada veure exposicions i pensar en elles, teoritzar i fer preguntes, li agrada organitzar coses amb gent, llegir i escriure, i també li agrada esmorzar en un cafè diferent cada matí. En la crítica i el comissariat independent ha trobat la manera de poder fer totes aquestes coses i que de vegades li paguin per fer-ho. Encara que paradoxalment sempre treballa en solitari, sol signar els seus projectes acompanyant el seu nom de la rúbrica "Heroïnes de la Cultura". És la seva forma, potser, de reivindicar allò col·lectiu i les declinacions no hegemòniques.

04 setembre 2017

Tres_1.jpg Blackout # 29, Zuiderstrand Theater, La Haia, 2014. Foto: © jhoeko

La naturalesa humana -tan donada a fer, a produir, a comunicar- és sorollosa, com també ho són les arquitectures que alberguen i possibiliten tal operativitat. I això, tan obvi com obviat, tan sonor com ensordit pel mateix soroll que constitueix la seva essència, és una cosa que l’artista Tres (Barcelona, 1956 - Premià de Dalt, 2016) va saber posar de manifest magistralment en els nombrosos Blackouts que va dur a terme al llarg de més de quinze anys.

Tot i la multiplicitat d’influències culturals que van modelar la seva trajectòria, Tres articulà gran part del seu treball entorn a un compromís amb el silenci, entenent-lo no només com un fenomen acústic, sinó com una actitud filosòfica i ideològica. Com subratlla Valentín Roma, comissari de l’exposició antològica que li va dedicar la Virreina i que va finalitzar a mitjans del passat mes de juny, en el treball de Tres el silenci és "una estratègia de buidat absolut" [1]. El seu silenci era una posició des de la qual evidenciar la sorollosa vacuïtat del sistema artístic, així com una pràctica ascètica a través de la qual va perseguir el sentit real i profund del treball en art.

Tres_2.jpg Preparación del Blackout # 29, Zuiderstrand Theater, La Haia, 2014. Foto: © jhoeko

Els Blackouts, que van ocupar un lloc destacat en el conjunt de la seva multifacètica pràctica artística, eren accions en què Tres apagava de manera gradual les fonts de subministrament que permeten el funcionament tecnològic d’un edifici, fins sumir-lo en el màxim nivell possible de foscor i silenci. La il·luminació, els equips de ventilació i calefacció, les línies telefòniques, els servidors informàtics ... anaven sent progressivament desconnectats, en un procés d’eliminació gradual de la llum i el soroll que bé podia entendre’s -tal com el comissari Michal Libera va descriure - com un concert invertit, en què el so se sostreu en comptes de ser afegit [2]. Els Blackouts són també un treball d’investigació sonora i un exercici d’escolta individual i col·lectiva, però també un moment de presa de consciència, en el qual es posen de manifest els elevats nivells de soroll elèctric i contaminació lumínica a què està sotmesa la nostra existència . Són accions que possibiliten així mateix una experiència diferent de l’espai arquitectònic, en despullar un edifici del seu artifici tecnològic i revelar la seva condició estrictament material, així com les seves propietats acústiques, atmosfèriques i lumíniques naturals.

El continu estat de funcionament o semifuncionament de molts edificis públics i comercials té a veure amb la cultura 24/7 de la nostra societat tardocapitalista, que tan lúdicament ha descrit Jonathan Crary [3]. Una societat en la qual les estructures urbanes i tecnològiques generen espais per al consum i la productivitat permanent, i en les quals fins i tot en els domicilis privats, en els quals la tecnologia sense fils permet respondre e-mails professionals en plena nit o suportar l’insomni veient programes de televisió i navegant per les xarxes socials, comença a penetrar la dinàmica de la contínua operativitat. Aquest fer constant comporta una emissió continuada, més o menys evident, de lluminositat i soroll, el que fa que la nit no sigui ja un espai de foscor i silenci, perquè ja no és tampoc un interval necessàriament reservat al descans. De fet va deixar de ser-ho durant la industrialització, quan la introducció d’un sistema eficaç d’enllumenat elèctric va possibilitar la implementació generalitzada dels torns de nit, però la nova societat tecnològica i sense fils ha consolidat i exacerbat aquesta lògica.

En aquest context, els Blackouts de Tres constitueixen un acte poètic i polític de reivindicació simbòlica de la foscor, el silenci i la nit, i una acció curta però intensa de resistència a la cultura de la hiperproducció i l’operativitat contínua. No són accions de guerrilla, ja que les apagades es realitzen amb el consentiment i la col·laboració dels agents responsables de l’edifici i amb la complicitat d’un públic que ha de romandre en silenci; però tot i ser accions artístiques transcendeixen la superficialitat de l’exercici estètic per la seva contundència i el seu esperit revolucionari. Com ha assenyalat Valentín Roma, es tracta d’una producció col·lectiva de silenci que genera parèntesi de sentit, espais de possibilitat que poden llegir-se en clau utòpica [4].

Tres_3.jpg Tres, Blackout Concert # 22. Switch off Maçanet de Cabrenys. Maçart Festival, Maçanet de Cabrenys, 2007. Foto: © jhoeko

"L’edifici és important, i la condició és que s’ha de apagar del tot, amb tall de llum al final", em va escriure Tres quan planejàvem la possibilitat d’organitzar un nou Blackout fa un temps. No hi ha doncs concessions ni simulacres, és una apagada real, una clausura efectiva de tota productivitat, una mort momentània. I un repàs a la llista de tots els recintes i edificis europeus que Tres apagà entre l’any 2000 i el 2016 confirma que, en efecte, l’elecció del lloc no és banal: entre d’altres espais dedicats a la producció de música i so, el Sidecar i l’Auditori destaquen com a llocs representatius de dues formes oposades d’entendre i viure la música a Barcelona. També hi ha una llarga llista de centres d’art, museus i altres entitats l’activitat dels quals pivota al voltant de la imatge i la cultura visual: a la ciutat comtal, el centre de producció artística Hangar, l’Escola Superior d’Imatge i Disseny Idep, el CCCB , l’antic Centre d’Art Santa Mònica o la desapareguda Mediateca de CaixaForum, entre d’altres. En territori espanyol, espais com el Centre Cultural Matadero d’Osca, Arteleku a Donosti, Azcuna Centroa a Bilbao i el CA2M de Móstoles, Madrid, ciutat en la qual Tres també va apagar -amb tot el irònic i bell que tenen el gest i el joc lingüístic- La Casa Encendida.

Constatem, doncs, que de manera intel·ligent en el treball de Tres el silenci com a fenomen auditiu apareix associat moltes vegades a la foscor, en una mena d’advertència de que el soroll, en una societat tan saturada d’imatges, és tan acústic com fotogènic, i que qualsevol forma de generació de silenci passa per una estratègia de resistència a la imatge. Probablement no hi ha millor exemple d’aquesta constatació que les seves boles de silenci fetes de cinefoil, un material que bloqueja completament l’entrada de la llum. En deixar a les fosques tots aquests temples artístics, aquests espais dedicats a la producció de significat visual, potser Tres ens estava convidant a problematitzar el lloc de la imatge en la nostra contemporaneïtat, i a repensar el paper que els centres d’art han de tenir en aquesta era hipervisual. En un món tan sorollós i lumínic, quin és el lloc de la imatge artística? Com promoure des d’allò visual formes de pensament crític? Tres plantejava estratègies d’opacitat i d’assoliment del silenci des de les que potser podrem revalidar la funció de l’art, i fins i tot també salvaguardar algunes de les llibertats que ens han estat minvades pels sistemes de control i vigilància, darrere d’una societat suposadament més segura.

És interessant recordar que molt abans dels Blackouts de Tres, hi va haver altres black-outs a la ciutat de Barcelona. Durant la guerra civil, per a combatre els agressius atacs aeris que assetjaven la ciutat, l’apagada de les llums i l’enfosquiment de cases i àrees habitades es va imposar com a estratègia de defensa durant la nit, per tal de dificultar la localització d’objectius a l’aviació enemiga. Ara ja no se’ns bombardeja des de l’aire, però hi ha també altres amenaces, més amagades, menys sorolloses. És també pertinent recordar que el primer Blackout de Tres va tenir lloc en un cibercafè de Barcelona l’any 2000, quan encara imperava una actitud naïf i entusiasta pel món en línia, i la creença que Internet podia ser una eina d’empoderament democràtic. Cinc anys després, Tres apagà el CSIC, la major institució pública espanyola dedicada a la recerca, l’objectiu fonamental de la qual és "desenvolupar i promoure recerques en benefici del progrés científic i tecnològic". Els Blackouts de Tres, en els quals no només quedaven inoperatives les llums i les fotocopiadores, sinó també els sistemes d’alarma, les càmeres de vigilància, els llums d’emergència, la circulació de metadades, etc. ens recorden que no són la foscor i el silenci el que ens fa vulnerables, sinó més aviat aquesta societat del soroll i la llum permanent, en la qual tot es veu, tot es vigila i tot queda registrat. Potser les apagades siguin la nostra única estratègia possible de defensa.

[1] Programa de mà de l’exposició Tres. Blackout, 01.04 - 18.06-2017, La Virreina Centre de la imatge, Barcelona. Consultat en línia per última vegada el 16.09.2017 a http://ajuntament.barcelona.cat/lav...

[2] Citat en el document digital BLACKOUT_cast_2016.pdf, facilitat per Tres en correspondència personal.

[3] Jonathan Crary, 24/7. Late capitalism and the endless of sleep. Londres i Nova York: Verso, 2013.

[4] Text de presentació del CSIC, consultat per última vegada el 2017.09.16 a http://www.csic.es/presentacion


moderació a priori

Aquest fòrum és moderat a priori: la seva contribució no es mostrarà fins que no hagi estat validada per l'administrador del lloc.

Un missatge, un commentari?
  • (Per crear paràgrafs, deixeu simplement unes línies buides.)


A*DESK | contact@a-desk.org