A-Desk *

Sense sortida d'emergència

Sobre "Piece by Piece” a la Galeria dels Àngels.

L’any 1984 Arthur Danto va escriure un article amb el mediàtic títol de “La fi de l'art”. Només uns anys abans, Richard Rorty havia declarat la fi de la filosofia i Michel Foucault la fi de la política. Anys més tard, Francis Fukuyama vindria a dictar el final de la història. Assumida ja la mort dels grans relats teleològics, últims resquicis de la Modernitat, l'home queda a la mercè del seu destí, instal·lat en la seva més immediata realitat. Davant d’això, no li queda altra sortida que la de negociar amb el seu propi present.

MILENA PI

I d'aquesta disjuntiva arrenca “Piece by Piece”, enfrontant l'espectador a diferents instàncies temporals que qüestionen per igual temps històric i temps biogràfic, i els relats que tradicionalment se'ls hi associen. En un mà a mà entre Martí Peran i l'equip de la Galeria dels Àngels, “Piece by Piece” es podrà visitar fins al proper 19 de maig en la mateixa galeria i en l'espai annex del restaurant Carmelites. Així doncs, peça per peça (autodefinit-se) es presenten, en exposició col·lectiva, les obres de dos joves artistes emergents: l'holandès Rafaël Rozendaal i el barceloní Miquel Garcia.

El passat va quedar enrere i el futur encara no ha arribat. Els treballs de Rozendaal desmenteixen els happy end, la promesse de bonheur implícita en tota lògica de progrés. En el seu lloc, el visitant es troba suspès en aquest present etern, un avançar estàtic sense horitzó ni solució de continuïtat, però que malgrat tot empeny a seguir. Com en “Vai Avanti” (2006) una animació Flash que es projecta per triplicat sobre dos finestrals i una paret de Carmelites. El mateix motiu es reprèn per al mural que recobreix part de la galeria. Una successió de carenes de colors virolats, un paisatge tan hipnòtic com les figures d'un calidoscopi. I amb tot, no condueix a res, “com la idiota vida mateixa”, afirma Peran. Sense certesa ni sentit. La mateixa inèrcia reapareix en la segona de les animacions per ordinador “Big long now” (2006). Una picada d'ullet a la porta que va manar construir Duchamp en el seu apartament parisenc. Obrir o tancar, estudi, dormitori o bany. Ara el joc es perllonga, en mise en abîme, cap a l'infinit. Quan hom intenta retrocedir s'adona que ha perdut la noció del temps i l'espai. Si no hi ha trama ni teixit on cohesionar els fragments de vida, els esdeveniments són només això, fraccions, peces desgranades d'una temporalitat que té més de cíclica que de lineal, com en les mitologies, com en la famosa frase de Kundera “la felicitat és l'anhel de repetició”.

texto alternativo

Però queda una possibilitat d'alteració. Sense cossos en moviment no hauria temps, ja que el moviment dels cossos permet comprendre el pas successiu d'un estat a un altre, del passat al present, i d'aquest al futur. Les obres de Miquel Garcia, neixen amb vocació artesanal i s'instal·len en la noció de mobilitat i tracció. Tracció humana (les sabatilles) o tracció mecànica (la bicicleta i el cotxe). Moviment també implica relat, narració i encadenament de fets en una seqüència que adquireix sentit. A nivell individual es tradueix en biografia i memòria; en el pla col·lectiu obre l'escenari per al diàleg, per a un pacte social. Garcia tradueix aquest moviment a la seva dimensió simbòlica. Participant de la lògica del merchandising, presenta la col·lecció PRESENT dintre de la marca SUMO. Present, que és alhora regal i temps present, és una mica més que una bicicleta, un cotxe i unes esportives bicèfales. Com en el logotip comercial, dos lluitadors de sumo units pel mawashi i forcejant en direccions oposades, els productes de Present expliciten la necessitat d'arribar a un acord per a sortir de l’estaticitat i desencallar-se d'aquest present abstret i circular de les animacions de Rozendaal.

Diferents mecanismes es posen en joc per a assolir aquest pacte. Una pista la trobem en el títol del projecte: SUMO, que ens remet de nou al logotip que ho il·lustra i, sobretot, a l'expressió anglesa “sum zero” (sum 0). En efecte, en teoria de jocs suma zero descriu una situació en la qual el guany o pèrdua d'un participant s'equilibra amb exactitud amb les pèrdues o guanys dels altres participants (20 / -20; -20 / 20). Es diu així, perquè si se suma el total dels guanys i es resta les pèrdues totals el resultat és zero. És a dir, el que un guanya és el que perd l'altre. És a dir, no hi ha creixement.

Ni moviment.

Com en la bicicleta, les sabatilles i el cotxe teledirigit. Pedalejar, caminar i maniobrar en sentit oposat no condueix a res, només a enrocar-se en postures extremes que, a més, es donen l'esquena. En el cas de la bicicleta la instal·lació s'acompanya d'un vídeo en loop, en el que el visitant atent descobrirà les persones del mateix Miquel i del galerista. Perquè en art també hi ha negociació a tota instància: entre artista i comissari, entre galeria i mercat, tot per arribar a un acord i bé comú. El muntatge del vídeo així ho indica. Els plànols s'alternen, se sumen i es resten fins a llimar l’antagonisme inicial i deixar, per fi, un pedalejar acompassat. Productiu. Però tornant a la dimensió més social i rousseauniana del projecte, Garcia introdueix encara un segon element crític en aquesta negociació. Hi ha realment progrés? Avancen els dos per igual? Un perfecte funcionament implicaria, de fet, que un dels dos pedalegés cap a enrere, caminés cap a enrere, conduís d’esquenes, i que no només es deixés endur. És un toc d'atenció, un esment a moltes de les teories crítiques amb els models econòmics que regeixen el primer món. Com la teoria de la décroissance de Baudrillard i altres. El progrés té un sostre i serà necessari frenar i retrocedir per a seguir avançant.

Pascal instava a prendre partit. La raó pot adduir arguments tant a favor com en contra. Com sortir d'aquest camí sense sortida? “il faut parier”, “és necessari apostar”. No hi ha escapatòria, perquè una vegada que es planteja la pregunta hom es troba embarcat en ella. “Piece by Piece” ens situa en aquesta cruïlla, enfront d'un present que s'obre totes les adreces són possibles. Cal sospesar i decidir.

Números anteriors

* "A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John LeCarré)