A-Desk *

Descartant possibilitats

A partir de *MOTOBOYS, un nou lliurament de www.zexe.net, l'última producció del Projecto Octógono, el recentment creat centre d'art de Inhotim en Brumadinho...

MARTÍ PERAN
Rebo la invitació per a escriure alguna cosa, de forma ràpida, en el pitjor moment. Massa agitació per a afegir una altra volta de rosca. Malgrat tot, sotmeto a consideració diferents possibilitats que descarto una a una. La primera podria ser relativament fàcil: coincideixo amb Antoni Abad en plena tasca per a activar el projecte *MOTOBOYS, un nou lliurament de www.zexe.net. La situació és interessant per diverses raons, entre elles perquè el projecte en qüestió, ideat sis anys enrere, és el germen de les altres experiències amb col·lectius maltractats mediàticament perquè gestionin la seva pròpia representació. Només ara ha estat possible reprendre aquesta iniciativa i articular-la adequadament. El treball d'Antoni Abad, més enllà del valor que ha de deduir-se en funció del grau d'eficàcia que sigui capaç de canalitzar en cada ocasió, m'interessa per dues poderoses raons. La primera es remet al que venim reconeixent com mecanismes per a habilitar una trobada amb el real: mitjançant les pràctiques documentals i de registre, mitjançant la construcció mateixa d'experiència real, o mitjançant la construcció de plataformes i eines perquè la realitat mateixa prengui la paraula. En aquesta darrera categoria, a vegades de difícil acceptació, el treball d'Abad apareix com un paradigma precís. D'altre banda, amb l'experiència acumulada en els diversos capítols de www.zexe.net, resolts en contextos tan diversos com l'espanyol, mexicà, costa-riqueny o brasiler, crec que ha arribat ja el moment que el procés previ de cada treball destil·li també continguts pertinents. Només reconstruint les seves costoses negociacions per a accedir a la tecnologia necessària en tan diversos llocs, podria construir-se un eloqüent relat sobre els protocols econòmics, socials i polítics que regeixen la gestió de les noves tecnologies de la comunicació. Abad assegura que intentarà recapitular tot això.

En qualsevol cas, sota el prejudici que l'expectativa és rebre informació sobre alguna cosa nova en el context barceloní, intento focalitzar l'atenció en alguna de les moltes iniciatives originals amb les que ensopego. Després de la visita a Mónica Nedar i el seu projecte JAMAC a la perifèria de Jardim Miriam, considero la possibilitat d'escriure sobre tan peculiar experiència; no obstant això, posats a buscar alguna cosa informal, potser és més sorprenent encara el gimnàs conduït per Cora Garrido sota el viari principal de la ciutat. Una recerca bàsica dels secrets que cada iniciativa ofereix suficient joc per a plantejar, almenys, si no és ja massa obvi que l'autèntic debat no ha de resoldre's entre els suposats marcs institucionals i alternatius sinó, per contra, en la dialèctica entre capital real i capital simbòlic. Aquest és el balanç que ha de planejar després de qualsevol projecte. Ho descarto, aquesta reflexió exigeix més de dos mil espais de text.

Potser fora interessant cenyir-se a la darrera producció del Projecte Octógono, la instal·lació Infinit al cub de Rejane Cantoni i Leonardo Crescenti. És un magnífic treball per a aprofundir en la declinació de l'art cap a l'arquitectura i, amb major precisió, cap a la construcció d'espais disponibles per a l'experiència. En aquesta ocasió per a una experiència perceptiva i sensorial. Però m'envaeix l'evidència que el treball em trairà quan intenti tematitzarl-o. Altra vegada abandono. Visito el recentment creat centre d'art de Inhotim, a Brumadinho. Al llarg de 35 hectàrees i en diferents pavellons, es distribueixen els fons d'una col·lecció privada exquisida. Cildo Meireles té instal·lats diversos treballs que confirmen la seva impecable tasca. Però a Inhotim no cap escapolir-se de la qüestió fonamental: Quins intents s’amaguen darrera d’aquesta operació museogràfica de gran calada? Hi ha molts caps per lligar i poc temps. Descartat.

Al cap i a la fi estic aquí per a desenvolupar uns tallers de crítica d'art i, atès que A-desk és una iniciativa procliu a l'assumpte de pensar la crítica, se m'ocorre que potser em trobo en la tessitura ideal per a convertir en notes escrites alguns dels eixos que han conduït els tallers. M'apresso a escollir unes coordenades per a desenvolupar-les millor. Em decideixo per tres: 1. La crítica i la curadoria contenen una dimensió de projecte; això és, de projectil que ha de ser capaç de reverberar efectes en diversos registres (narratius, contextuals i productius). 2. Tota literatura crítica o projecte curatorial es redueix, al cap i a la fi, a una feina d'edició. En aquesta perspectiva, creix un altre veïnatge entre la producció de l'artista i la del crític i curador. 3. La crítica podria entendre's, en el seu vessant assagístic, com un exercici de comprensió expandida. Conduint un projecte determinat cap als temes que conté, aquests han de desplegar-se suportant les seves contradiccions. Això seria la comprensió expandida: una reflexió que manté oberts els dos extrems de la mateixa reflexió. Com ara mateix –encara que en clau irònica – quan escric més del doble de l'espai concedit i, al final, opti per no fer-ho sobre no-res.

Números anteriors

* "A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John LeCarré)