A-Desk *

Art i Espai Públic

A partir de “Claes Oldenburg – Coosje van Bruggen. Escultura, potser” a la Fundació Joan Miró (Barcelona)

De les escultures monumentals a les òperes que es desenvolupen en l'espai públic i es confonen amb la vida real, l'esfera pública constitueix un àmbit per a la intervenció artística tan fascinant i ple d’opcions com de riscos i possibilitats de fracàs.

MONTSE BADIA
texto alternativo

Històricament, l'espai públic ha estat, i encara és la narració de la voluntat política, del teixit social, de les dinàmiques culturals i dels marcs econòmics, així com de la reorganització i l'expansió de les ciutats. En aquest espai comú i compartit, espai de mercat, d'afirmació del poder de manifestacions socials i polítiques, de commemoracions religioses i de celebracions festives, convergeixen i se solapan diferents formes d'ús. Walter Grasskamp ho descrivia brillantment en el text que va escriure per al catàleg de l'edició de l'any 1997 del Skulptur Projekte Münster: “els viatges curts dels alumnes amb les distàncies llargues del carter, el camí zigzagejant del carterista i del gos i el seu amo. Hom pot fer compres en carrers comercials, viure en ells, mostrar mercaderies en aparadors o tocar música en les voreres, muntar en bicicleta o distribuir flyers, asseure's en cafès o en bancs, instal·lar tanques publicitàries o presentar art. Les carreteres que queden fora de la ciutat són únicament per al tràfic“.

En aquest sentit, l'espai públic ofereix als artistes un material de primer ordre per al desenvolupament de la investigació i la reflexió, alhora que es converteix en una privilegiada plataforma de comunicació per la visibilitat que atorga.

Aquesta reflexió sorgeix a partir de l'exposició “Claes Oldenburg – Coosje van Bruggen. Escultura, potser”, que pot veure's aquests dies en la Fundació Joan Miró de Barcelona i que presenta una extensa selecció de treballs en els quals s'evidencia un diàleg clar de l'escultura amb altres disciplines com l'arquitectura, el drama o la literatura. En el recorregut per l'exposició anem trobant diversos objectes quotidians i molt familiars, com llumins, gelats, serres, flors o fruites, en una escala sobredimensionada. Per al tàndem d'artistes format per Oldenburg i van Bruggen, la presentació d'aquestes escultures en l'espai públic és una manera de “descobrir la màgia dels objectes quotidians, la forma que s'integren en l'entorn”. Apel·len, per tant, a factors com la sorpresa, l'humor o la ironia que suposa la trobada amb aquests objectes durant les anades i vingudes dels ciutadans en els espais públics.

Actualment té més sentit parlar d'esfera pública, una noció molt més fluïda que la d'espai públic i que va més enllà de la separació purament física entre els espais públics i privats. L'esfera pública denota institucions i pràctiques específiques (com els mitjans de comunicació, Internet, la publicitat, l'autoritat pública i el públic) i, al mateix temps, passa a incloure l'ampli àmbit de l'experiència social. Abans esmentàvem el Skulptur Projekte Münster i no hi ha dubte que aquest esdeveniment que se celebra cada deu anys i la pròxima edició dels qual s'inaugurarà dintre d'un mes, és un bon barem per a observar com han evolucionat les postures dels artistes en el plantejament de propostes per a l'esfera pública.

Precisament, Oldenburg i van Bruggen van mostrar tres grans boles de billar en el context de Skulptur Projekte Münster’87. En aquest mateix esdeveniment, Nam June Paik va instal·lar “32 cars for the 20th century: play Mozart's Requiem quietly”. Deu anys abans, Richard Sierra havia presentat uns enormes panells d'acer. En l'edició de l'any 1997, s'observa una intenció per part dels artistes de dialogar amb l'entorn, de portar a la llum aspectes no obvis del context i també de reflexionar implícitament sobre la pràctica artística en l'espai públic. Alguns exemples: Maria Eichhorn compra un tros de terreny del centre de Münster i documenta la transferència de la propietat; Roman Signer transforma un vehicle de tres rodes en una font mòbil, Andreas Slominski arranca un fanal per a col·locar una roda de bicicleta en la seva base i després tonar-lo a instal·lar; Eulàlia Valldosera projecta objectes i situacions en l'aparador d'una botiga de la zona comercial de la ciutat.

Repassant alguns dels projectes realitzats amb motiu d'aquest esdeveniment s'obre també tot un capítol de propostes que, per diferents motius, mai es van portar a terme (des de l'escultura monumental del mocador de l'arquitecte de Claes Oldenburg i Coosjie van Bruggen fins al carrusel de fira mig subterrani de Gabriel Orozco passant pel rellotge il·legible a la façana de la catedral de Ayse Erkmen o la “Square depression” de Bruce Nauman que no va ser possible realitzar en 1977 però podrà fer-se realitat en aquesta edició del 2007). Fora del marc protector del museu/espai d'exposicions (on “gairebé“ tot està permès), el treball en l'àmbit públic, en l'espai compartit, es converteix en objecte de tot tipus de discussions, negociacions, objeccions i possibles cancel·lacions.

Lluny de l'escala monumental, molts dels projectes per a l'espai públic que es desenvolupen en l'actualitat parteixen de la voluntat de plantejar interrogants, que poden ser incòmodes, sobre el nostre present. Alguns d’ells advoquen per la col·laboració activa dels ciutadans, com és el cas de Thomas Hirschhorn en “Monument a Bataille”, en el qual va integrar a la comunitat turca de la ciutat de Kassel durant la celebració de Documenta 11, o de Andreas M. Kaufmann amb “No agreement today, no agreement tomorrow”, un pavelló circular situat en una rotonda de la ciutat alemanya de Bergkamen que projecta una vintena d'imatges de persones procedents dels mass media, de les quals una es renova cada any, durant els pròxims vint-i-quatre, i per a això comptarà amb la participació de diferents col·lectius de la ciutat de Bergkamen.

La invisibilidad és un dels riscos que comporten les intervencions en l'espai públic. En ocasions, pot ser una opció voluntàriament assumida. Recordem els “Turkish Jokes” de Jens Haaning, una intervenció en una plaça d'Oslo, consistent en uns altaveus que emetien acudits explicats en turc i que, per tant, donava un gir radical a les nocions de pertinença i exclusió, o la participació de Susan Phillipsz a Manifesta 3, que va consistir en un enregistrament a capela de l'himne de la Internacional cantada per la pròpia artista i que en una ciutat de l'antic bloc comunista, com és Ljiubliana, semblava gairebé d'ultratomba.

Alguns projectes de Münster’07 es mouen en aquests paràmetres: “Beggar´s Opera” de Dora García pren a Bertold Brecht com a punt de partida per a plantejar una obra de teatre en temps real i en l'espai públic, sense un clar principi ni final i, per tant, dificilment diferenciable de la vida real. Pawel Althamer ha preparat un carril de bicicleta que durà al visitant fora de la ciutat de Münster i acabarà de cop i volta enmig del camp per a sorpresa i desorientació del visitant.

Números anteriors

* "A desk is a dangerous place from which to watch the world" (John LeCarré)