MANEL
CLOT
"A Friend of Mine Said That Art is a
European Invention"
Jimmie Durham
#
De tothom és prou coneguda l’esmolada
contundència del text amb què Roland Barthes
contestà, el 1966, els rabiüts que
l’acusaven d’emprar sols un llenguatge
hermètic i artificiós, críptic i
trampós,
que —suposadament— només feia que
enfosquir
més les plausibles dificultats que algunes obres tenien per
a poder ser interpretades,
camuflant-s’hi i defugint, d’aquesta manera, la
necessitat real de solucions més
pràctiques i autèntiques, i tan sols aportant-hi,
en canvi, petits —tot i que nombrosos—
enigmes o paranys retòrics revestits, això
sí, d’un exquisit virtuosisme i d’una
refinada
sofisticació en les formes: “...l’obra
no és un objecte exterior i tancat del qual
s’apodera
més tard un llenguatge altre (el del crític), no
és l’estrep d’un comentari (paraula
accessòria)...”1. L’obra, doncs, no pot
romandre confinada a l’exterior de les nostres
subjectivitats i tractada i analitzada com un mer objecte/cas
d’estudi, allunyada i del tot
aliena a qualsevol possible rastre d’experiència
de món, expulsada de tota possible
contaminació de la nostra pròpia
experiència de món, com preservant-la, una vegada
més, de possibles degradacions terrenals, alterant
així, i d’una manera ben estranya,
els termes d’aquella sentència
clàssica: “tout ce qui était
directement vécu s’est
éloigné dans une
represéntation”2. La definitiva impossibilitat de
tota consideració
autonomista i descontextualitzada, doncs, ve també
acompanyada de la constatació
L’obra no pot
romandre confinada a
l’exterior de les nostres subjectivitats i tractada i
analitzada com un
mer objecte/cas d’estudi, allunyada i expulsada de tota
possible
contaminació de la nostra pròpia
experiència de món
de l’escassa incidència que els tradicionals punts
de vista interpretatius, descriptius o
explicatius exerceixen en els processos transformacionals que
experimenta el territori
complex i múltiple de la producció
artística
contemporània: les pràctiques, la
crítica, la
autoria, els indrets, les institucions, la socialització,
les
tecnologies, els subjectes, els espectadors/usuaris, les noves
comunitats d’ús, la mercantilització,
la
reproductibilitat, les subcultures, els activismes, allò que
Benjamin denominava els contexts socials vius3.
##
Haurà de ser precisament
l’actualització d’aquesta mai prou
reclamada no-exterioritat
de l’obra d’art, del discurs de l’art, i
de la pràctica de l’art, junt amb una
més que
reiterada renúncia als estreps hermenèutics
esperats i habituals, una de les
característiques veritablement fonamentals que ens
haurà de permetre engegar, entre
d’altres aspectes igualment rellevants, les noves reflexions
sobre la condició canvian
de les relacions entre els mecanismes i funcions de la
crítica, per una banda, i els
dispositius i ampliacions de la creació a la qual
s’adhereix, per una altra, serà la que
associarà qualsevol intent
d’aproximació crític a una primera, per
ineludible, acceptació
de la idea genèrica i del sentit perimetral de la figura i
presència del context i de
sistemes de treball rizomàtics, i serà
també aquella amb què, en definitiva,
s’haurà de
reenfocar la resistència tant al perill de declivi de la
consciència crítica i de la
implicació experiencial, com a l’excessiva
espectacularització tecnologitzada que
deriva en una identificació o una (con)fusió
perversa entre allò que és ésser en un
lloc i
els entorns simulats i apariencials d’aquest lloc,
és a dir, la impostura de la seva
representació —com l’ombra
perpètua i pesada d’una mena de contingent
psicoastènia4— i la pèrdua de les
capacitats analítiques i situacionals pròpies, un
fet
aquest que de vegades plana per damunt d’allò que
podríem denominar l’escena
multiplicada —per altra banda, immersa en accelerats
processos de reconfiguració
tecnocultural i de reubicació productiva i
espacial— i intensificada de les pràctiques
artístiques contemporànies. Tal vegada
hauríem de recuperar aquella experiència de
subjecte polític en la postmodernitat que ha proposat
Chantal Mouffe, “un subjecte
construit en el punt d’intersecció de la
multiplicitat de posicions de subjecte”5, un
subjecte, per tant, no unitari, i aplicar-ho a la
construcció i confecció del mapa
relacional en el qual desenvolupar, i amb una certa amplitud de mires,
les pràctiques
respectives i les interaccions mútutes del text de
l’artista i del text del crític.
###
En lògica adherència i agregació al
text de l’artista, el text de la crítica no
explica ni
interpreta, formula. No desxifra ni decodifica. No tradueix ni
facilita, intensifica.
Intensifica el sentit, no el significat. Amplia i expandeix els
mecanismes operatius i
referencials. Afegeix. Proporciona protònims. Incideix en
horitzontal. Genera narratives
altres i proporciona nous codis de negociació amb els
perímetres relacionals que la
canviant dinàmica contextual va socialitzant i modificant.
Recalca la irrefutable condició
de constructe cultural de tota producció
artística, en descarta qualsevol possible
temptació essencialista, immutable i universalista, en
desmunta les tan arrelades
pretensions d’autonomia apolítica i
autosuficiència neutral, n’evidencia el
caràcter
progressivament menys monolític6 —associat als
entra-i-surts propis d’una disgregació
no-hegemònica provinent del pensament de la postmodernitat i
de
l’heterogeneïtat
Com
esbrinar les qualitats
relacionals i la producció de sentit de
pràctiques visuals, d’entrada
deliberadament no estètiques: com maniobrar amb productes
d’experiències del tot divergents?
transversal de les àrees dispars proporcionades pels estudis
culturals, de gènere, postcolonials i visuals— i
(de)mostra la multiplicitat factual originada per processos
evolutius de caire molt meny linealista: “...la feina de la
crítica consisteix en estudiar
aquests processos en el present”7. Contribueix a crear i a
incrementar consciència de present, compromís
epocal i
sentit de realitat. Reconfigura un notori i evident retorn al real
menys realista i més substitutori. Reclama implicacions
íntimes amb l’experiència de
món, els
vincles relacionals, l’intercanvi afectiu, el treball
immaterial,
la producció simbòlica, els subjectes de
l’experiència, les reconfiguracions de la
memòria,
l’assumpció ideològica, i els mons de
vida. Simptomatitza una certa responsabilitat
epocal i defensa la consciència d’una mena de
present continu que mai no renuncia,
però, als estrats de la memoria, pràcticament
constituida com “une mémoire sans
souvenir”8. Perfila la progressiva expansió dels
marcs instrumentals i dels perímetres
relacionals que escenaritzen la producció. Permeabilitza els
nuclis endurits de falses
dicotomies que han fet de l’art una pràctica
fonamentalment i excessivament classista.
Visibilitza la inevitable col.lisió frontal que
s’està donant entre la pervivència
d’un
monolític principi de realitat tardocapitalista i la
puixança d’un creixent principi de plaer
directament associat a noves situacions comportamentals i a
pràctiques relacionals
sorgides de l’allau energètica d’una
indeturable
arborescència generada des de les comunitats
d’ús.
Repensa les múltiples implicacions del desordre i no
renuncia a
l’aprenentage de la decepció. Cartografia els
processos de les necessàries
interaccions en l’esfera social: “les obres
d’art han de ser considerades com ho són les
persones, és a dir, orígens de i objectius per a
l’agència social”9. Actualitzant a fons
el
sentit —potser ara massa objectual i físic, i
limitat als contorns de la manufacturació—
de la figura “obres d’art”, podrem pensar
més directament des de l’activitat expansiva
que comporta la situació “pràctiques
artístiques”.
####
Què fer quan bona part dels instruments tradicionals de
l’experiència estètica ja no
són
els únics o no són els principals per
aproximar-se a la creixent complexitat de les
pràctiques artístiques contemporànies,
i tant pel que fa als que constitueixen els
estreps de la crítica com als que malden per ordenar la
mirada de l’espectador? Què
dir quan de dos objectes o de dues situacions exactament iguals
només un/a
s’incorpora a la institució-art, i en virtud de
què? Què fer quan els trànsits per la
diversitat multiplicada de les pràctiques
artístiques ha de passar per la molt visible
incorporació d’àmbits
específics de
l’experiència de món dels artistes, uns
àmbits,però, que igualment fan
experiència de
món i que així mateix ho reclamen
també dels
espectadors? Com actuar des de la constatació que els canvis
s’han disparat en la producció,
ubicació,
difusió i configuració de pràctiques i
obres10?
Què fer quan
l’activitat artística —o
artistificada—
performàtica es superposa, en durada i
existència, al
temps real, s’instal.la en el present i el construeix,
gairebé com una mena de postproducció de
realitat? Com
esbrinar, des dels indrets de la crítica, les qualitats
relacionals i la producció de sentit de
pràctiques
visuals, d’entrada deliberadament no estètiques:
com
maniobrar amb productes d’experiències del tot
divergents11? Des de
quines perspectives instrumentals vincular-se amb àmbits tan
actius i complexes com
la ficcionalització, l’artistificació,
la
representació, la versemblança, la
convenció i
l’hiperrealitat? Com operar enmig de les insalvables
esllavissades entre un principi de
poder i un principi d’autoritat? “Continua essent
útil parlar de les obres d’art individuals
com a focus de la cultura en l’era de la
comercialització
d’articles culturals de consum en massa i les seves
múltiples reproduccions electròniques en els
mitjans
instantanis?”12 Què fer amb la crítica?
Què fer, doncs, amb el llenguatge?
#####
Si considerem que la recurrència dels criteris
estètics s’ha vist progressivament
desproveida, en la seva immensa majoria, de les tradicionals
atribucions i de
l’efectivitat pertinents —tot obviant
aquí, de moment, el fet que la pràctica
curatorial,
també en evolució, és clar, es
constitueix com la lògica i antonomàstica zona
d’operacions del text de la crítica,
l’indret per excel.lència de l’assaig,
una mena de
veritable site, amb totes les transformacions teòriques i
processuals que això
comporta—, haurem igualment d’acceptar que per tal
de plantejar-nos una
aproximació més productiva i ajustada al
territori de les pràctiques artístiques, i molt
més concretament pensant en els àmbits i
mecanismes associats a la crítica, haurem
de tenir ben en compte altres aspectes i qüestions
d’índole potser més sociologista I
transversal,
més intercultural i híbrida, però que
ja
s’han instal.lat plenament en els
diversos dispositius posats en marxa pels creadors: parlem
d’aspectes, per exemple,
com ara els que pertanyen o provenen de l’agitada esfera de
la cultura visual i els que
es relacionen amb les transformacions experimentades, en aquesta
època de
No esperar complicitat
sinó
aportar interlocució, no connivència
sinó convivència, no desxifrar
sinó intensificar, no multiculturalisme sinó
transculturalisme, no
política sinó acció, no biografia
sinó experiència.
tecnocultures, pels processos de producció,
manufacturació, distribució, exhibició
i
recepció del text artístic. O de
qüestions com les derivades d’una insistent
presència
dels múltiples àmbits de la vida quotidiana i la
seva relació directa amb el treball
immaterial i experiencial. O de temes com la socialització
de les experiències
personals i dels indrets on un plausible activisme visibilitza la
inserció de l’art en
l’esfera del social. O de modificacions en
l’estructura relacional que vincula la
producció artística i els processos
d’artistificació amb
l’experiència diferida
d’obres i situacions artístiques en
l’escena pública. O d’elements com la
progressiva
contaminació interlingüística de les
activitats artístiques amb escenaris, actituds i
repertoris associats tradicionalment a estadis de la baixa cultura, a
la cultura de masses i el consum, i a subcultures de tota mena, tant
socials, com econòmiques, com de gènere, com
grupals. O
de trasbalssos com la pèrdua —o, més
ben dit,
l’abandó— del sentit únic de
la puresa tot
deixant pas a la no/puresa i a la im/puresa. O d’assumpcions
com
que la decissió de transgredir, entre d’altres
assaigs i
provatures, la distinció entre pur/impur, alta cultura/baixa
cultura, distinció/vulgaritat,
rigor/diletantisme, especificitat/situacionisme ja no només
és una clara diferenciació
entre esferes culturals sinó que comporta també
un notori antagonisme entre grups i
classes.
######
El text de la crítica i des de la crítica,
qualsevol
esbós de teoria amb vocació i intenció
plurals,
qualsevol assaig de laboratori, qualsevol provatura curatorial, han de
partir del caràcter eminentment contextual de la
producció artística, han de considerar la
impossible universalitat i essència de les seves qualitats,
n’han de reafirmar la seva
irrenunciable no-exterioritat, i n’han d’esdevenir
el seu
dispositiu conversacional primer i fonamental: no esperar complicitat
sinó aportar interlocució, no
connivència
sinó
convivència, no resignació sinó
intercanvi, no
col.lisió sinó col.lusió, no
interpretar
sinó
completar, no desxifrar sinó intensificar, no dirigir
sinó assumir, no efectivitat sinó
afectivitat, no direcció sinó
implicació, no
expressió sinó crítica, no
descripció
sinó
inscripció, no juxtaposició sinó
interacció, no cohabitació sinó
integració, no
multiculturalisme sinó transculturalisme, no
política sinó acció, no esdeveniment
sinó
reconeixement, no integració sinó
dissolució, no
tolerància sinó diferència, no
biografia
sinó experiència.
#######
L’enorme i ric espai intersticial —contingent i
contingut, en continus desplaçaments i
mutacions— resultant de l’esperable desencaix i
desajust
entre la zona de la creació i la de la crítica,
aquesta
àrea clarament interzonal i multiforme, ha
d’esdevenir i
reconfigurar-se com l’escena idònia i
lògica per a
les traduccions i els intercanvis, els nous formats i reordenaments
espacials, l’escena que ha de simptomatitzar la progressiva
abolició dels ermats espais de silenci, la
creació i
desenvolupament de
nous aparells crítics i reflexius, la
investigació i recerca de diferents terminals externs
als àmbits tradicionals de la institució-art, i
l’escena que podrà insistir en la
flexibilització i actualització de les idees de
marge i perifèria i de les relacions entre
valors culturals i realitat social, centre i ortodòxia,
complexitat i complicació,
contradicció i diferència, dissidència
i
pràctica cultural:
“l’estètica té a
veure amb l’art,
però no necessàriament l’art
té a veure amb l’estètica. Prou de
confondre
categories”13. Aquesta haurà de ser
l’esfera expandida, doncs (una vegada
desmuntats i abandonats els dualismes i els mètodes del
pensament lineal), des de la
qual poder interrogar-nos en profunditat i definitivament
—amb responsabilitat epocal,
amb sentit de conseqüència, amb
adeqüació als indeturables canvis i modificacions
que afecten la totalitat del teixit artístic en el nostre
present (i que, per tant,
n’impedeixen l’ermada analítica basada
en la fragmentació retòrica o merament
iconogràfica), i amb consciència de
futur— sobre l’amatença i la
plausibilitat de
pràctiques sense tradició i herències
interrompudes.
Manel Clot és crític d'art i comissari independent
____________________________________
Notes:
1. Roland BARTHES, Crítica
i veritat. Sinera. Barcelona, 1969.
2. Guy DEBORD, La
Société du Spectacle. Folio.
París, 1996.
3.“Antes de preguntar: ¿en qué
relación
está una obra literaria para con las condiciones de
producción de la época?, preguntaría:
¿cómo está en ellas? Pregunta que
apunta
inmediatamente a la función que tiene la obra dentro de las
condiciones literarias de producción de un
tiempo”, Walter
BENJAMIN, “El artista como productor”, a Tentativas
sobre
Brecht. Iluminaciones III. Taurus. Madrid, 1990.
4. Celeste OLALQUIAGA, Megalopolis. Contemporary Cultural
Sensibilities. Univ. Minessota Press. Minneapolis, 1991.
5. Chantal MOUFFE, El retorno de lo político.
Paidós. Barcelona, 1999.
6. Lucy R. LIPPARD, “Lligams estrets, espais separats:
l’art multicultural en un moment decissiu”, Nexus,
nº26. Barcelona, juliol 2001.
7. Nicolas BOURRIAUD, Esthétique relationelle. Les presses
du réel. París, 1998.
8. Helène CIXOUS-Michel FOUCAULT, “À
propos de
Marguerite Duras”, a Michel FOUCAULT, Dits et
écrits I,
1954-1975. Gallimard. París, 2001.
9. Alfred GELL, Art and Agency. Clarendon Press. Oxford, 2000.
10. “No existen “obras de arte”. Existen
un trabajo y
unas prácticas que podemos denominar artísticas.
Tienen
que ver con la producción significante, afectiva y cultural,
y
juegan papeles específicos en relación a los
sujetos de
experiencia”, LA SOCIÉTÉ ANONYME,
“Redefinición de las prácticas
artísticas
s.21
11. “Recents evolucions en l’art (europeu) semblen
allunyar-lo cada vegada més de qualsevol forma
d’essencialisme i autonomia. En comptes d’operar
des
d’una posició deliberadament distant,
l’art recent
sembla dirigir-se cap a una dissolució dins de la cultura
visual
o la vida quotidiana”, Jean-Marie SCHAEFFER (ed), Think Art.
Theory and Practice in the Art of Today. Witte de With. Rotterdam, 1998.
12. Paul WILLIS, Cultura viva. Diputació de Barcelona, 1998.
13. Ole BOUMAN, “Diez puntos hacia una nueva
práctica del comisariado”, a
www.alepharts.org/pens/index.htm. |
and
made with: 
